Tot i que pot semblar alarmista, és cada vegada més urgent actuar sobre l’espècie. En base als censos i estimes més recents, la UICN va qualificar el 2015 l’espècie a nivell global com a Vulnerable d’acord a una sèrie de criteris que tenen en compte la grandària poblacional (en aquest cas, a Europa, s’ha reduït en un 30 -49% en els últims 16 anys), la superfície ocupada per l’espècie i la magnitud i velocitat dels canvis que es produeixen sobre aquestes. Pot semblar que qualificar una espècie com a Vulnerable a nivell mundial no és tan greu. Potser no pensem el mateix en saber que es troba en la mateixa situació que altres espècies molt més carismàtiques, com el lleó o l’elefant africà. No és poca cosa.

La tórtora europea és una au reproductora a Europa que migra fins a Àfrica per sobreviure a l’hivern, concentrant-se en les regions situades immediatament al sud del Sàhara. Sent una espècie viatgera de llargues distàncies i associada tant a Europa i Àsia com a l’Àfrica a ambients oberts, s’ha vist en aquesta situació arrossegada per les múltiples pressions que es concentren sobre ella al llarg del cicle vital. Per conéixer-les, us convido a pujar-nos a les ales d’una femella de tórtora que es reprodueix en qualsevol dels mosaics agroforestals de l’interior de la Comunitat Valenciana i viure un any amb ella.

Esquivant perdigonades

Foto: Pablo Vera

Després de finalitzar la reproducció, i haver aconseguit en la seua segona posada que els seus pollastres hagen arribat a la independència, es prepara per al llarg viatge que la porta a Àfrica. Després d’incorporar hidrats de carboni i reserves de greix al seu cos, la nostra tórtora inicia el viatge recorrent etapes de 200-300 km. L’inici del viatge fins a Àfrica no és gens fàcil. A les regions que ha de travessar, durant la mitja veda es cacen centenars de milers de les seues companyes. La pressió es dóna ja a la Comunitat Valenciana quan encara atén el seu niu, ja que la mitja veda s’inicia quan encara algunes parelles estan criant les segones postes i cada caçador pot caçar 8 aus en cadascuna de les jornades en què es permet la seua caça. La pressió s’incrementa a Andalusia, el lloc en què les tórtores s’aturen durant diversos dies per preparar el salt a l’Àfrica. La nostra tórtora, amb sort, hi haurà esquivat centenars de perdigonades fins arribar a la costa sud d’Espanya, des d’on fer el salt a Àfrica sobre la Mediterrània.

Cada any es maten 750.000 tórtores

Malauradament, una part important de les tórtores europees segueixen el mateix camí, ja que la seua ruta migratòria passa per Espanya. Ací les administracions no fan gala de la responsabilitat amb que altres països l’han protegit prohibint la seua caça, com són Bèlgica, República Txeca, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Hongria, Irlanda, Letònia, Luxemburg, Holanda, Eslovàquia, Eslovènia o Suècia. En alguns d’aquests països, a més es realitza una important tasca per a la recuperació de les seues poblacions. És el cas del Regne Unit, on amb una reducció del 93% de la població des dels anys setanta, la situació de l’espècie és realment alarmant. Només a Espanya es maten cada any més de 750 tórtores (xifra de 2.010, l’única disponible al web del Ministeri de Medi Ambient en un lloable exercici de transparència -¡¡ !! -), fet que suposa una mortalitat no natural insostenible en una espècie que ja presenta una tendència molt negativa. Resulta com a mínim un despropòsit que les aus que s’aconsegueixen recuperar al Regne Unit i protegides en més de mitja Europa hagen de travessar la península Ibèrica esquivant perdigons, i una fracció d’aquestes no ho aconseguisca.

A la nostra tórtora li queda el més dur del viatge: sortejar el Sàhara pel vessant atlàntic en un esprint d’entre 3.500 i 4.000 km recorrent ambients predesérticos, on escasseja l’aigua i l’aliment, sense parades llargues, cobrint una mitjana de 200 km a cada etapa, que realitzen de nit i a una velocitat mitjana de 50 km / h. Un cop a les seues zones d’hivernada, ja al setembre o l’octubre, la nostra tórtora s’enfronta a la intensificació agrícola als boscos oberts que utilitza i a l’aplicació de pesticides amb escàs (o més aviat nul) control. Amb sort, la nostra tórtora sobreviurà en pastures naturals, o dedicant-li un important sobreesforç per alimentar-se en zones agrícoles. Durant aquests mesos, hi haurà compartit espai amb alguns congèneres. No obstant això, aquesta tardor no ha pogut retrobar-se amb el seu company de reproducció a Europa: el viatge de tardor l’emprenen per separat i aquest probablement no va aconseguir arribar a la zona d’hivernada on es va aparellar amb ella l’any passat. Així que aquest any es veu obligada a aparellar-se amb un altre mascle.

Creuar el desert en parella

Arriba l’abril, i la meteorologia i el fotoperíode han anat canviant en les casernes d’hivernada. Davant aquests canvis, una sèrie d’hormones revolucionen el cos de la nostra tórtora i la seua parella, començant un nou viatge a Europa. Una altra vegada el difícil repte de creuar el desert, aquesta vegada en parella. Un desafiament que molts no aconsegueixen superar, ja que mentre havien de carregar les seues reserves per al viatge, no van trobar prou aliment en camps en els quals s’apliquen pesticides que acaben amb els insectes rics en proteïnes que els ajuden a carregar les seves reserves. Per sort, ja al maig, quan arriben a la península Ibèrica, no hi ha pressió cinegètica. No tenen la mateixa sort altres tórtores que creuen el Mediterrani cap a Grècia. Allà, milers d’escopetes aixoplugades en petites casetes entre la vegetació a la costa de les illes, esperen a veure-les aparèixer sobre el mar, esgotades després de volar entre 300 i 700 km sobre la Mediterrània sense aturar-se, per caçar-les.

La caça primaveral i qualsevol altra mort durant la migració prenupcial provoca un dany gravíssim a les seues poblacions. Si un dels membres de la parella de tórtores mor, l’altre membre té una probabilitat molt alta de no ser capaç de reproduir-se. Els seus hormones es troben en un equilibri en el qual estan preparades per iniciar les còpules i la posta. No obstant això, si una tórtora queda vídua, canviar els nivells hormonals cap a un estat de recerca de parella suposa tant a nivell fisiològic que, d’aconseguir fer-ho, la probabilitat d’èxit reproductor és molt menor.

Un cop la nostra tórtora ha arribat a la mateixa zona de cria que l’any anterior, es troba amb el mateix problema d’Àfrica. Encara que amb menys intensitat, no menys important per a ella, ja que en aquest període clau del cicle anual, la disponibilitat d’hàbitat en el qual establir els seus territoris i la d’invertebrats es troba relacionada amb l’èxit que puga tenir la posta. La nostra tórtora no ho sap, però la Comissió Europea es troba ara mateix en procés de revisió de la política agrària comuna. I ella, juntament amb capsigranys, òlibes, mussols, orenetes, teuladins i calandres, es juga la seua supervivència amb la decisió, o no, d’impulsar una agricultura realment verda que mitjançant incentius reduisca la pressió de productes químics en els camps i fomente la biodiversitat d’hàbitats i espècies.

Amb aquesta història explicada a partir d’una de les tórtores alacantines, valencianes o castellonencs, s’evidencia que per a canviar el destí de la tórtora europea és necessari tenir un enfocament global sobre la seua biologia, tenint en compte tant les àrees de cria, d’hivernada i els territoris que visiten durant el pas migratori.

Reducció d’amenaces

Alguns exemples d’ells són les iniciatives que des de BirdLife estan intentant coordinar la protecció dels seus hàbitats i la reducció de les amenaces directes. És el cas del projecte Operation Turtle Dove, en què es col·laboren agències interdepartamentals, fideïcomisos i iniciatives d’agricultura sostenible com Fair to Nature. Així mateix, hi ha iniciatives com Living on the edge, per a desenvolupar accions de conservació al Sahel. Les accions, dutes a terme a Mauritània, Senegal, Burkina Faso i Nigèria, busquen sobretot la restauració d’aiguamolls i formacions arbrades autòctones, amb gran benefici per a les comunitats locals i altres espècies d’aus migratòries. I a Europa hi ha iniciatives com LivingLand, amb la qual més de 250.000 europeus reclamen una política agrària europea més justa amb els agricultors i més responsable amb el medi ambient i la biodiversitat agrícola, de la qual depèn la tórtora.

Durant aquests mesos en què les tórtores migren pels nostres camps, i cada primavera, quan veureu una d’elles o escolteu el seu amanyac, recordeu el viatge ple de perills i amenaces que ha afrontat la tórtora que ens ha acompanyat en aquest article. Els seus amanyacs i el seu vol alegre i enèrgic típic d’un camp viu no poden abandonar els nostres camps. Necessitem un pacte regional, nacional i internacional per a salvar la tórtora, sense mitges tintes. Necessitem agricultors, caçadors, ecologistes i polítics d’acord per conservar aquesta espècie emblemàtica dels nostres camps. Necessitem camps amb tórtores, necessitem camps vius!

Nota: els períodes de migració, llocs d’hivernada i rutes migratòries han estat extretes d’un treball realitzat a partir d’exemplars de les poblacions d’Europa Occidental equipats amb emissors satèl·lits, que es pot consultar en aquest enllaç.