El boom urbanístic, la major contribució mediterrània al canvi climàtic

L’alteració dels usos del sòl és la principal causa del canvi climàtic al Mediterrani. La desaparició de cobertura vegetal i les marjals davall el ciment impedeixen complir les funcions de reserva i evaporació d’aigua que formen les tronades, un fet que altera el cicle hidrològic. Ho expliquen diversos informes presentats davant l’ONU i la Unió Europea on ha col.laborat Millán Millán, director emèrit del CEAM, que recorda que fa més de 40 anys que explica esta evidencia que els polítics volen amagar. També a l’Acord de la cimera climàtica de París el tema es tracta de passada. Científics, ecologistes i el govern valencià coincideixen en reconèixer que l’Acord no aporta solucions reals al canvi climàtic.

“És una veritat incòmoda” diu el científic Millán Millán, recordant el documental que va fer famós l’ex-vicepresident reciclat en activista Al Gore, convertit en gran guru de l’anunci del canvi climàtic. En concret Millán es refereix a la censura institucional imposada sobre la relació directa entre l’alteració dels usos del sòl i el canvi climàtic. Ell porta més de 40 anys estudiant el fenomen, que ha plasmat en diversos estudis presentats davant l’ONU i la Unió Europea, però que han sigut reiteradament amagats per decisions polítiques en els informes i acords climàtics.

El director emèrit del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM), explica que les precipitacions no es produeixen de la mateixa manera en la franja atlàntica que al Mediterrani. Al sud d’Europa les tronades, per recarregar-se, necessiten el complement de l’evaporació d’aigua que conserven les marjals o la coberta vegetal en un recorregut que comença al litoral i acaba a les muntanyes d’interior. Les construccions humanes, que cobreixen de ciment i de rajoles la costa, impedeixen el normal funcionament del cicle hidrològic i alteren el règim de pluges. Els efectes són tronades més intenses i concentrades acompanyades d’inundacions i més períodes de sequera.

El cicle de l’aigua funciona com un galliner

Ho explica Millán, el cicle de l’aigua funciona com un galliner, on els pollastres reben l’alimentació necessària per a poder reproduir-se, créixer i servir d’aliment. Amb la pluja passa el mateix. L’aigua sempre és la mateixa en constant circulació però si l’home altera el seu circuit natural les precipitacions s’alteren i s’acaben reduint.

La història està plena d’exemples, com el que va passar a Caldea i Babilònia on l’augment de població i el benestar va impulsar la creació d’un sofisticat sistema de séquies i canalitzacions per a desviar el curs de l’aigua i portar-la d’on fera falta. En l’actualitat la zona és un desert.

Pifres, trompetes i timbals

L’Acord climàtic llançat al món entre pifres, trompetes i timbals a París fa referència a la importància als usos del sol com a sumidors dels gasos d’efecte hivernacle, però amb poca concreció més com la resta de l’acord de la COP21.  Millán considera el text descafeïnat i sense receptes per al problema.

El govern valencià comparteix el diagnòstic. El Secretari Autonòmic de Canvi Climàtic, Julià Àlvaro, que va participar en reunions de la cimera de París, destaca la importància històrica d’un acord on per primera vegada 195 països (més la Unió Europea) reconeixen sense pal·liatius que el clima està canviant per culpa dels humans. No obstant Álvaro lamenta la falta de concreció i de solucions reals de l’acord, “es com reconèixer que ens sobren molts quilos, assegurar que volem perdre’ls, però dir que no farem dieta”, explica gràficament. El govern valencià estudia el seu compromís personal amb el clima amb mesures que afecten els residus, la política energètica, la mobilitat i una nova manera d’us del sòl.

Els ecologistes també mostren la seua decepció amb el text tancat a París. Acció Ecologista Agró considera que el problema continua existint i existirà mentre no es canvie el model energètic basat en els combustibles fòssils, cosa que no fa el super Acord COP21. Una declaració de bones intencions que parteix de reconèixer implícitament un fracàs, perquè amb els objectius plantejats amb tota probabilitat no es podrà evitar que la temperatura mitjana del planeta augmente un màxim 2º a finals de segle respecte a l’època preindustrial, encara que el text diga que si ho deixem en 1,5º.... millor. I es que cada cada país bàsicament pot decidir quines reduccions d’emissions aplicarà i si no ho fa tampoc serà sancionat.

Com ja avançavem açó recorda una reunió com la que gràficament definia Harvey Keitel (el Senyor Lobo) a Pulp Fiction.