El Cabeçó de la Sal del Pinoso. La muntanya de sal.

El ple del Consell ha aprovat el decret que declara monument natural la muntanya Cabeçó de la Sal, en el terme municipal del Pinoso (Alacant), un aflorament salí amb forma de dom que constitueix un element geològic singular, catalogat com a lloc d'interés geològic PT125 per l'Institut Geològic i Miner d'Espanya. La Muntanya Cabeçó de la Sal, també conegut com a Cerro de la Sal, constitueix una de les icones identitàries del paisatge del Pinós i de la Comarca del Mitjà Vinalopó, presentant un valor geològic, botànic, faunístic i cultural únics.

campaña-uso_del_agua Diputació de Castelló 1078
Concurs de fotografia castello 1078

Després de deu anys que l'ajuntament el sol·licités, el Consell va aprovar, divendres passat 8 d'octubre, el decret pel qual el dom de Cabeçó de la Sal, en el municipi alacantí del Pinós, serà Monument Natural. L'objectiu és fer valdre i protegir la rica geodiversitat i el valuós patrimoni geològic que conté, ja que el dom de Cabeçó de la Sal constitueix un exemple destacat de diapiro salí del Triàsic que tenim al nostre país, i probablement en tota Europa, amb formacions kàrstiques de clorur sòdic i guix, coves, dolines, barrancs i túmuls, a més d'una interessant varietat en espècies minerals.

Una història de més de 200 milions d'anys

És, per dir-ho així, una muntanya de sal que va començar a formar-se en el Triàsic, fa més de 200 milions d'anys i de la qual es produeix i explota sal marina de gran puresa des del segle XV. Però com es pot explicar l'existència de sal marina a 54 km de la costa?

El Cabeçò de la Sal s'inclou en el conjunt Triàsic en fàcies Keuper (argiles i margues vermelles amb guixos) que es troba associat als materials del Prebètic en general. Fa més de 200 milions d'anys, en el període Triàsic, el terme del Pinós estava cobert per llacunes costaneres marines d'un supercontinent denominat Pangea que reunia la pràctica totalitat de les terres emergides. Aquestes aportacions contínues d'aigua salada de les llacunes salines en evaporar-se, producte de la formació continental del planeta com hui el coneixem, va donar origen al dipòsit d'evaporites i roques associades (sal, guix i dolomies).

Aquests sediments van quedar sepultats per dos o tres quilòmetres de diferents sediments i materials de major densitat durant el Juràssic, Cretàcic i Cenozoic. Aquesta gran quantitat de sal, que forma un material plàstic i poc dens, durant milions d'anys, i afavorit per augment progressiu de la temperatura en profunditat, va anar fluint fins a aconseguir la superfície creant-se aquesta espectacular formació geològica. El diapiro de Cabeçó de la Sal té una estructura de bolet, on el tronc és com un embut de sal (600 milions de tones) i la part superior s'eixampla a la sortida de la xemeneia pel bolcat de la sal. El resultat un bombament gairebé circular amb una superfície d'aproximadament 700 ha i 300 m d'altura sobre Pinoso i gairebé 900 m sobre el nivell de la mar.

 Esquema de l'estructura del diapiro de Pinoso. Font: Universitat de Alacant

El patrimoni arqueològic industrial de les mines de sal

La sal del Pinós és en general molt pura, la seua riquesa mitjana és del 70%, arribant al 85% en algunes zones.¬, fortament recristal·litzada i molt rica en brom, la qual cosa manifesta el seu caràcter marí.

L'explotació salinera de Cabeçó de la Sal des de fa centenars d'anys ha suposat la consolidació d'un ric patrimoni industrial i cultural relacionat amb l'extracció de la sal. Un patrimoni compost per l'utillatge d'explotació, basses d'evaporació, els pous extractors, molins de sal, restes d'antics balnearis que aprofitaven les aigües hipersalines dels llits dels rius i antigues pedreres i forns per a la cocció del guix. Les antigues mines on s'extreia la sal antigament estan totes clausurades en l'actualitat. Mines que rebien noms tan curiosos com: No t'escaparàs, Assalt, Per si de cas, Pobreta, Impensada, Pau, Diamant, Sombrerito, Mosca o la més gran de totes, la Segona Terrible, que penetrava 60 metres en el nucli.

En l'actualitat, el jaciment de sal del Pinoso és un dels més grans d'Espanya i és explotat des de 1951 per la Nova Companyia Arrendatària de les Salines de Torrevieja S. A. Una gran obra d'enginyeria realitzada en els anys setanta, el salmueroducto, transporta la salmorra des de Pinoso fins a les salines de Torrevella en la costa alacantina, travessant tota la província, aproximadament 54 km, salvant relleus importants com la Serra de Crevillent. Amb aquesta crucial infraestructura s'ha aconseguit aconseguir una producció de sal de l'ordre de 700.000 tones anuals. Actualment el 99% de la producció total de sal de les Salines de Torrevella procedeix del diapiro del Pinoso. Per cada litre d'aigua procedent del mateix s'obtenen més de 300 gr. de sal, mentre que amb un litre d'aigua de la mar Mediterrània s'obté al voltant de 35 gr.

Processos de karstificació

També destaca l'existència de nombrosos gorgs i forats situats en la zona superior del diapiro, que es produeixen a conseqüència de la dissolució dels materials de guix i el seu posterior enfonsament. Trobem avencs, dolines, coves com la del Gegant i barrancs que els pinosers han anomenat el dels Coloms, de la Mula, de Talla, de la Cova de l'Aigua... A aquesta geodiversitat geomorfològica hem d'afegir els aiguamolls més o menys temporals, també denominats criptohumedales, que es troba en fase d'inclusió en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana.

Espècies de flora endèmiques

Aquestes condicions del terreny tan salines i l'estrés hídric fa molt difícil l'existència de plantes, excepte alguns endemismes adaptats propis del sector Alacantí-Murcià com és el Limonium thiniense. Aquesta planta, en tenir un mecanisme d'osmosi inversa, secreta a l'exterior la sal en forma de petits cristalls, que són visibles sobre les fulles i les tiges.

Aquestes comunitats constitueixen hàbitats d'interés comunitari, alguns fins i tot prioritaris per a la seua conservació tipificats per la Llei 42/2007 de 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat com per exemple el 1510: estepes salines mediterrànies (Limonietalia) i 1520: Vegetació gipsícola ibèrica (Gypsophiletalia), amb presència d'espècies de flora endèmiques i fins i tot algunes catalogades en perill d'extinció. Per a la protecció d'aquests endemismes la Generalitat ha creat dos Micros Reserves de Flora en la zona.

 Limonium

Protecció i conservació

Amb el decret la Generalitat protegeix i conserva un espai de gran geodiversitat, biodiversitat i patrimoni arqueològic industrial, molt volgut pels pinosers i d'un gran valor didàctic. Ara només queda, que no és poc, la creació de Consell de Participació, com a òrgan col·legiat col·laborador i assessor de la Conselleria de Transició Ecològica en la gestió de l'espai protegit, i elaborar i tramitar un Pla Rector d'Ús i Gestió del Monument Natural Cabeçó de la Sal del municipi del Pinós. Això pot tardar anys.

L'edil de Medi Ambient, Silvia Verdú i l'alcalde del Pinós, Lázaro Azorín, han destacat la importància d'aquest espai mediambiental per a la ciutadania pinosera per l'enorme valor geològic, botànic i cultural que posseeix la muntanya Cabeçó. "Érem conscients de la importància, rellevància i significat que té per a la població i amb aquesta declaració es tanca la porta a les especulacions", ha dit Azorín referint-se a l'any 2011, quan l'empresa Invexta Recursos S.L. va sol·licitar un estudi perquè els pous del diapiro salí s'utilitzassen com a reserva estratègica de petroli.

La Muntanya Cabeçó de la Sal constitueix una de les icones identitàries del paisatge del Pinós i de la Comarca del Vinalopó Mitjà, presentant un valor geològic, botànic, faunístic i cultural únics


Bibliografia

El Monte Cabezo de la Sal de Pinoso (Alicante, España): Patrimonio Natural. MONZÓ-GIMENEZ, & del-Cura, M. Ángeles & Martinez-Martinez, Javier. (2017). 
EL DOMO SALINO DE PINOSO Joan A. Cerdá, Mª del Mar Fresno, Mª Antonia Gómez, José C. Monzó y Carmen Sánchez
Geolodía Alicante 2012: Cabezo de la Sal, Pinoso.
Origen marino de la sal triásica del domo de Pinoso (Alicante, España)por Federico ORTI CABO y Juan José PUEYO MUR.ACTA GEOLOGICA HISPANICA, t . 18 (1983), no 2, pags. 139-145 http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/32904/1/007250.pdf
Fotografía de portada: Foto estudio Ramoné (Yecla-Pinoso) Geolodía Alicante 2012. Universitat de Alacant

Etiquetes