Conta el mite grec que Sísif pujava cada dia un cudol costera amunt i quan ja quasi estava al cim el cudol redolava fins a la vall i havia de tornar a començar. El litoral valencià està patint un procés semblant. Posar arena que s’emporta el següent temporal i tornar a començar. Les defenses naturals davant la força de les ones i el vent han anat minvant com a conseqüència de l’acció de l’home. La mar es menja les platges que es reomplin d’arena fins al següent temporal. Per a Eulàlia Sanjaume, catedràtica de Geografia Física de la Universitat de València, ara estem veient els resultats del que començà en els anys 60 amb la urbanització de la costa amb infraestructures i habitatges, la creació de ports i la modificació dels llits dels rius.

Les dunes, part fonamental de l’estructura de protecció natural de la costa, han sigut eliminades per a construir passejos marítims d’obra. El resultat d’aquest fet n’és el trencament de l’equilibri de la regeneració natural de les platges.

Espigons inútils

D’altra banda, els espigons han demostrat la seua inutilitat. Eulàlia Sanjaume es mostra pessimista.  I aposta per una solució artificial perquè la natural no ja és possible. Però aquesta experta en platges proposa aprofundir en la tècnica que es fa servir per a regenerar la costa. Proposa que s’use material més gros com ara grava o cudols i que s’estudie el pendent de cada platja, de la submergida i de la que està a la vista de tots.

Eulàlia Sanjaume assegura que «la solució al problema té molts vessants i passa per una política mediambiental valenta» i enumera una sèrie d’accions que haurien de posar-se en marxa ja com ara no donar més permisos per urbanitzar la costa, ni per fer o ampliar els ports, oblidar-se dels espigons i protegir la platja sota la mar amb esculls artificials que permetrien retindre l’arena durant més temps.