Travessar dels núvols és una experiència plàstica, sempre inesperada i canviant. Quan l’avió inicia el descens enfilant l’aeroport d’Arrecife la primera imatge és de color blanc. Els edificis, les cases i qualsevol construcció presenten una tonalitat uniforme de marcat aspecte estiuenc. Els camins de Lanzarote oscil.len entre el negre, l’ocre o el marró distribuïts amb formes tan perfectes que superen qualsevol imaginació humana, exceptuant la ment privilegiada d’un mesies de l’art i la vida. César Marique és un artista total que més enllà de l’escultura, l’arquitectura i la pintura va convertir la passió que sentia per l’illa on va nàixer en la seua major obra. Un “contemporani del futur” com ell es definia, que després de viatjar pel món per a mostrar el seu art va tornar a Lanzarote per dedicar-se en cos i ànima a posar en valor els tresors naturals d’un paisatge únic i sorprenent, nascut, com ell, de les entranyes de la terra.

L’home és perillòs

En l’Espanya dels anys 60, quan l’ecologisme o la sostenibilitat eren paraules directament inexistents, Manrique va llançar per primera vegada el missatge de la necessitat de preservar la naturalesa front la voracitat humana perquè “l’home és un animal prou perillós, que pot destruir este planeta en poc temps” com gràficament evidenciava amb la vehemència que el caracteritzava. La seua consciència ecològica era un complement de la visió lúdica i optimista que tenia de la vida. La seua idea era atraure un turisme selecte que respectara un paisatge pràcticament inalterat. Però la famolenca especulació urbanística sempre ho acaba fagocitant tot. En moltes parts de l’illa s’eleven mostres del parc temàtic de sol, piscina i bufet lliure que tant bé li funciona a les grans cadenes hostaleres.

Foto: Fèlix Tena

La Graciosa y Ye

A pesar de tot l’esència de Lanzarote continua viva en paratges com els grans penyasegats de Famara, situats al nord, un massís que alberga la terra més antiga de l’illa. De la seua erosió naixen unes extenses platges de 6 quilòmetres de llarg on la força de l’Atlàntic mostra tota el seu poder en unes ones que atrauen els amants del surf, i que de menut formaren la tempestuosa personalitat de César Manrique. Dalt d’estos gegant de pedra s’eleva una de les primeres intervencions arquitectòniques del artista; el Mirador del Río, un observatori integrat en el paisatge que permet admirar la veïna illa de La Graciosa, separada per una estret canal de dos quilòmetres que els illencs anomenen simplement “el Río”.  Prop d’allí paga la pena visitar el poblet de “Ye”, un nom curt que res te a vore amb els seguidors dels Beatles i molt amb l’afamat vi que ix que les ceps envoltades per artístics murets de pedra volcànica que els protegeixen dels forts vents. Este és el punt per a afrontar la senda que ascendeix al volcà Corona,  el més elevat de Lanzarote amb 609 metres d’altitud, un fàcil passeig que en un dia clar permet admirar tota l’illa, que abarca uns 70 quilòmetres quadrats, o descendir al con del volcà. D’allí brollaren les laves que construïren el túnels volcànics anomenats ‘Jameos del Agua’, unes formacions originades quan el sostre cau descobrint la bellesa interior de l’illa que Manrique va incorporar al seu catàleg d’intervencions amb una adaptació de somni tropical. El viatge davall terra continua explorant la ‘Cueva de Los Verdes’, on es pot escoltar música en directe en un auditori d’acústica excepcional dissenyat per l’imprescindible Manrique. El creador va convertir la lava en sa casa després de descobrir per casualitat unes descomunals bambolles provocades per una erupció, quan passejava prop Taro de Tahiche. Va adaptar l’espai a les necessitats d’una vivenda respectant l’entorn. Després ell mateix la va convertir en un edifici visitable que ocupa, al mateix temps, la seu de la fundació que porta el seu nom.

Molt més jove és l’origen de Timanfaya. La part més coneguda de Lanzarote es va emergir de les profunditat a penes va tres segles. El parc nacional ofereix una varietat cromàtica i escultòrica que supera qualsevol creació humana. Tota l’illa, declarada Reserva de la de la Biosfera per la UNESCO, és una gran paleta de colors insòlits que vesteixen formacions geològiques espectacular, nascudes de les entranyes del planeta per a crear un paisatge sorprenentment modern. Una obra, com acostumava a dir César Manrique, molt més artística que qualsevol exposició de pintura. A Lanzarote el medi ambient és un art.

Foto: Fèlix Tena