Etnobotànica, una ciència nova per a conservar la saviesa de la gent major
Fa poques setmanes es va presentar el llibre que recull la primera fase del ‘Inventario Español de Conocimientos Tradicionales relativos a la Biodiversidad’ (IECTB), el primer intent per a reunir i normalitzar a Espanya el coneixement sobre l’ús popular i multicentenari de les plantes, i en menor mesura dels animals, els minerals, i fins i tot els ecosistemes.

.Fa poques setmanes es va presentar el llibre que recull la primera fase del ‘Inventario Español de Conocimientos Tradicionales relativos a la Biodiversidad’ (IECTB), el primer intent per a reunir i normalitzar a Espanya el coneixement sobre l’ús popular i multicentenari de les plantes, i en menor mesura dels animals, els minerals, i fins i tot els ecosistemes. Un ample equip amb més de 60 especialistes, ha reunit i escorcollat totes les obres escrites que han usat el mètode etnobiològic, és a dir, el recull acurat de la saviesa popular –des del nom de les plantes fins al seu ús tradicional farmacèutic, veterinari, alimentari, industrial, etc.-, donant a conéixer la seua ampla diversitat.
Sense dubte el lector pensarà que l’arreplegada del coneixement tradicional és un esforç necessari –i per suposat fet contra-rellotge, abans que l’ultima generació de gent major del món rural desaparega¡-, però fins ara aquest tipus de treballs no han gaudit en absolut de cap prioritat oficial per al seu desenvolupament, i les directrius per a incentivar econòmicament la recerca científica en Espanya els han donat –i continuent fent-lo- l’esquena sistemàticament; el mateix cal dir de la gran majoria de les comunitats autònomes, que semblen haver considerat aquesta matèria com un tema menor, propi com a molt de diputacions i ajuntaments. L’etnobotànica, disciplina descrita formalment pel botànic nordamericà J. W. Harsherberg en 1895, va tindre de fet a terres valencianes un excel·lent pioner –per suposat oblidat com en altres disiciplines a les que va destacar-, el botànic de Titaguas Simón de Rojas Clemente Rubio (1777-1827), qui va glossar els coneixements i usos populars de nombroses plantes al seu poble (Titaguas) i també al sí dels seus viatges per Andalusia Oriental. El territori valencià és de fet un dels més rics en especialistes etnobotànics, dels que no farem ací llista per por a l’oblit de bons experts mereixedors de ser-ne anomenats, però on té un lloc destacat per la seua projecció pública el mèdic Joan Pellicer i Bataller (1947-2007), qui va popularitzar l’ús tradicional de les plantes al programa ‘Medi Ambient’ de la desapareguda Radiotelevisió Valenciana. Tal i com aquell programa va aplegar aleshores a les màximes cotes de popularitat als programes culturals valencians, ara la primera edició del IETCB sembla haver-ho fet a les edicions oficials del MAGRAMA (Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente), i aquesta primera tirada es va esgotar en pocs dies, deixant-nos una prova evident de que l’interés públic pel coneixement de la nostra flora no té cap paral·lelisme amb el que demostren els organismes encarregats de la recerca científica, qui continuen sense primar en absolut els projectes etnobotànics. Almenys el llibre pot accedir-se per internet; deixem ací l’adreça, que sense dubte serà útil per a molta gent interessada al seu coneixement:







