Les xarxes socials bullien "dos mil flamencs a l'Albufera!", "anava cap a Alfafar i no et pots imaginar la de flamencs que hi havia al costat de la carretera", "he hagut de parar el cotxe per veure-ho bé". Frases tenyides de incredulitat acompanyades amb fotos de l'arrossar amb una imatge poc freqüent i que es repeteix des de fa tres hiverns.

Així que no ho penseu, aneu al més prompte possible. Cercar aquest grup inquiet de flamencs és una excel·lent excusa per perdre’s en els seus camins i conèixer millor aquesta joia situada a 10 minuts de València.

En realitat, aquest grup tan famós porta a l'Albufera tot l'hivern, a les zones de Sueca inundades per la perellonà, i en algunes ocasions a Silla. Els moviments eren obligats, ja que en aquestes zones es practica intensament la caça d'aquàtiques, i per inintel·ligible que semble, diversos d'ells han aparegut morts a tirs en diversos punts de l'Albufera.

Foto: Antonio Vizcaino Matarredona

2600 flamencs, el màxim històric

Malgrat tot, el grup de flamencs ha anat creixent progressivament durant l'hivern, des dels 630 censats a l'octubre fins als 2130 que s'han vénen censat des del desembre. És possible que el grup augmente al febrer, ja que al març de l'any passat es va registrar el màxim històric, amb 2600 aus. El 2012 el màxim va ser de 309 aus (moltes joves), el 2013 de 1769, i en 2014 de 1745.

Us preguntareu com poden anar augmentant al llarg de l'hivern. Els flamencs són aus socials amb una altíssima capacitat de moviment, i amb certa freqüència es desplacen entre aiguamolls. De fet, fa dos setmanes van creuar València de sud a nord, volant baix, sobre les 22h. Vos assegure que els qui ho van vore ho recordaran tota la vida. Cap a on anaven? Possiblement cap a altres zones humides gens menyspreables, com la Marjal dels Moros, Almenara o, fins i tot, el Delta de l'Ebre. A l'aturar-se en aquests aiguamolls, els exemplars interaccionen entre ells i molt possiblement intercanvien informació. Alguns d'aquests flamencs canvien de grup i poden unir-se a als flamencs hivernants a l'Albufera, o simplement altres grups visitar l'Albufera i unir-se a ells.

D'ací o d'allà

Fruit d'aquesta capacitat, els flamencs que veiem aquestes setmanes a l'Albufera vénen de diferents parts de la Mediterrània: un gran grup d'aus nascudes a Doñana, Aiguamolls de l'Odiel, Fuente de Piedra, Pétrola, Delta de l'Ebre, la Camarga francesa, les Salines di Comacchio i Sardenya a Itàlia, i fins i tot algunes d'Algèria. Els flamencs no entenen de fronteres, no són d'aquí ni d'allà: són mediterranis!.

Però, per què ara hi ha tants a l'Albufera? Hi ha diversos aspectes que poden ajudar a entendre-ho. D'una banda, la població mediterrània occidental de flamenc està en augment en els últims anys, amb l'assentament de noves colònies. Per tant, és lògic que el flamenc haja establert també noves àrees d'hivernada. De moment, sembla bastant improbable que s'estableixen com a reproductors a l'Albufera ... encara que si per alguna cosa es caracteritza la naturalesa és per no deixar de sorprendre.

Foto: Antonio Vizcaino Matarredona

Una cosa biològicament lògica

En els últims anys s'ha pogut comprovar que les aus adultes hivernen en major mesura a Mauritània i el Senegal, mentre que joves passen els primers hiverns més a prop dels aiguamolls en què van nàixer (encara que per a un flamenc, l'Albufera pot estar "a prop "d'Itàlia). És una cosa biològicament lògica: tot i que passar l'hivern al sud del Sàhara és bo per les millors condicions tròfiques i temperatures que ofereixen aquells aiguamolls, les aus joves tenen bastant probabilitat de morir en el camí, febles i extraviades per la seua inexperiència. D'aquesta manera, aconsegueixen sobreviure a l'hivern, encara que no tan bé com els adults.

A més, els flamencs, que té una vida llarga (poden arribar a viure més de 30 anys) aprenen quins són els ambients adequats i quins no, i tornaran on els ha anat bé. No obstant això, no necessàriament ha d'existir una millor disponibilitat d'aliment que en les dècades anteriors. En l'actualitat no hi ha dades que permeten saber si hi ha hagut un canvi en la disponibilitat de recursos (el flamenc s'alimenta dexicotets organismes aquàtics, com larves i adults d'artròpodes, crustacis, mol·luscs o anèl·lids, filtrant l'aigua i el fang amb unes laminetes que té al bec) o, senzillament, amb l'augment de la població i la necessitat de trobar noves zones d'hivernada, han trobat un lloc no explotat anteriorment. És important recalcar que això no indica necessàriament que l'ambient siga millor o pitjor. Simplement, el flamenc ha trobat a l'Albufera un lloc en el qual adaptar-se al canvi poblacional que està vivint l'espècie.

Tot l'anterior vindria a ratificar la teoria que la població hivernant es va crear a partir d'un grup majoritàriament d'aus joves en un marc generalitzat d'augment poblacional, que van aprendre que l'Albufera és una zona humida adequat per alimentar-se entre febrer i març , i, en posteriors anys, han provat amb èxit a explotar recursos de l'Albufera, també al llarg de l'hivern, i atraient més individus durant els moviments que realitzen en el propi hivern.

No hem de tensar la corda

Finalment, m'agradaria afegir una invitació a la reflexió. La presència de flamencs està portant, afortunadament, a moltes persones a mirar, fotografiar i gaudir d'un espectacle de la natura a pocs minuts de sa casa. I moltes més han de passar, per quedar-enamorats d'aquest espai i les aus que hi viuen, defensar la seua millora i conservació. Però no hem de tensar la corda. És freqüent vore persones que s'acosten per aconseguir una bona foto amb el mòbil fins a sobrepassar la distància de seguretat que mantenen els flamencs, o per fer-los alçar el vol (què hi haurà en els caps d'aquests últims?). Aquesta és una de les raons per les quals els flamencs canvien tant de lloc i de vegades és difícil trobar-los tot que, sent gener, amb la ràpida dessecació dels arrossars que els ha convertit en camps fanguejats o erms, els flamencs poc a poc han anat quedant arraconats en poques zones bones per a la seva alimentació.

Anem tots a veure'ls. Gaudim d'ells, sorpresos. Vibrem. Però, sobretot, gaudim i vibrem des de dins del cotxe o amagats al seu costat, observant com remouen el terra amb el cap sota l'aigua, es barallen, fan seguicis o dormisquegen a sobre d’una de les seues potes. Només així, podrem seguir fent-ho cada any, i l'Albufera tindrà un valor més que afegir a la seva llarga llista.

Foto: Antonio Vizcaino Matarredona