Encara que aquesta família es desenvolupa principalment en latituds tropicals, on presenta una alta diversitat d'espècies epífites (plantes que creixen recolzant-se en les branques o troncs de la part alta dels arbres), en terres mediterrànies també té una reduïda representació a través de diversos gèneres, dels quals el més conegut, buscat i atractiu és el de les abelleres (Ophrys).

La veritat és que es tracta de plantes amb molts atractius, molts dels quals fan que s'utilitzen com a eina per a la conservació.

Les abelleres són unes orquídies terrestres que desenvolupen un tubercle subterrani del que sorgeix una roseta de fulles a la primavera, i d'ella una petita tija, de fins a 40-50 cm d'alt, on s'allotgen les flors. Aquestes flors han desenvolupat un dels seus 3 pètals de manera que puga atraure els pol·linitzadors. Cada espècie de abellera presenta un disseny específic per a la seua pol·linitzador que, invariablement, serà una abella mascle, d'una espècie diferent per a cada abellera.

La planta no només ha transformat aquest pètal (anomenat label) perquè s'assemble a una abella femella en vol, sinó que ha desenvolupat una substància química similar a la feromona que exhala la femella, uns pèls amb un tacte similar i, fins i tot, un temperatura semblant.

Foto: Orchis purpurea (Lluís Serra)

L'engany del mascle

És tal l'engany que el mascle aterra ràpidament sobre el label i, creient estar sobre una femella, comença la còpula (en aquest cas pseudo còpula). En el transcurs dels moviments que realitza se li enganxen a l'abdomen o al cap els polinis (agrupació del pol·len en una xicoteta esfera). D'aquesta manera quan l'abella mascle vola a una altra flor realitza la pol·linització creuada i aconsegueix la fecundació d'un altre exemplar.

Aquest procés es desenvolupa durant tota la primavera a les pastures i clars de matoll dels nostres camps i muntanyes valencians, on abunden les abelleres.

Aquestes pastures, majoritàriament desenvolupats sobre calcàries, han estat protegides per la legislació europea i espanyola a causa de l'existència no només de les orquídies sinó d'altres plantes valuoses i escasses com narcisos, tulipes, lliris, gladiols i altres plantes bulboses. Però a més aquestes formacions són vitals per mantenir els sòls valencians, ja que si desapareix el pasturatge s'inicien els processos erosius de pèrdua de sòls que han trigat milers d'anys a desenvolupar-se.

Foto: Orchis purpurea (Lluís Serra)

Efecte far o bandera

Però, tornant a les orquídies, com hem dit, poden ser utilitzades per a la conservació en educació ambiental ja que realitzen un efecte far o bandera al sentit de cridar l'atenció a les persones per la seva bellesa, raresa i estratègies d'engany. Així, si fem servir l'ós per protegir els boscos cantàbrics podem utilitzar les orquídies per protegir les pastures mediterranis i que no sucumbeixin sota la rajola com ha succeït en nombroses ocasions.

Si aprofundim una mica més veurem que altres gèneres d'orquídies, com Anacamptis, Orchis o Neotinea, han desenvolupat diferents estratègies per a utilitzar els insectes en benefici propi. Així hi ha espècies que disposen de nèctar al final d'un esperó de la flor per premiar l'insecte que es posa sobre el label (al que de nou enganxa seus polinis), en el label presenten taques o línies que dirigeixen l'atenció de l'insecte cap a la boca de l'esperó on resideix el nèctar i se situen estratègicament els polinis.

Filant encara més prim, hi ha altres espècies que disposen de esperó però no tenen nèctar, de manera que l'insecte aterra al label creient que podrà libar el nèctar però no n'hi ha, en sortir de la planta se li hauran enganxat els polinis a un cost per l'orquídia més reduït que si s'hagués produït el nèctar.

Estratègia nefasta

Aquesta estratègia podria ser nefasta si no creix l'orquídia prop d'altres plantes que sí que tenen nèctar que també visita l'insecte, de manera que, al final, hi ha recompensa per al pol·linitzador però no produïda per l'orquídia.

Encara existeix una estratègia final a les nostres orquídies, que és el proporcionar refugi per passar les fredes temperatures nocturnes o bé, fins i tot, semblar tiges buides d'altres plantes amb els pètals perquè la femella d'alguns insectes els utilitze per a realitzar la posta.

En definitiva, les orquídies han desenvolupat diverses estratègies d'engany als insectes per optimitzar la despesa energètica i aconseguir un major èxit reproductiu. De fet els ha anat molt bé ja que és la família més diversificada de les plantes amb flor, i hi ha entre 25.000 i 30.000 espècies descrites, segons autors, i probablement moltes més per descriure encara.

Tot això, i alguna cosa més, es compta en el curs sobre orquídies valencianes, que desenvolupem des de fa 12 anys al CEMA de la Font Roja, a Alcoi, curs degà dels que es desenvolupen a Espanya sobre orquídies, grup florístic.

Foto: Rambla de les Truites (Lluís Serra)