A La Carta À Punt Mèdia

Una forma de vida lligada als cicles naturals, testimoni d’una agricultura històrica, d’interior, producte dels moviments de la població entre els segles XVIII i XIX. Els masos, o masies, són un símbol d’aïllament i autosuficiència, obligada o buscada, entre muntanyes i terres de pa, on el blat era el cultiu preferent.

El paisatge dels masos és el paisatge de la paciència, modelat a mà i amb els materials a l’abast en l’entorn. L’habitatge s’alça al centre dels camps irregulars en terrasses superposades, limitats per la pedra seca, i bancals seguint corbes de nivell que aprofiten l’escorrentia de l’aigua. El bosc no para lluny, i proveu llenya per a cuinar i calfar-se. 

Hui, eixe paisatge social i cultural del passat intenta reviscolar, resistint-se a desaparéixer per l’atracció del tràfec urbà. Mentre l’última generació de masos encara conserva alguns dels seus protagonistes, algunes famílies canvien la ciutat per la vida masovera, i fan d’aquests espais alguna cosa més que un llegat en silenci. La vida dels masovers i les masoveres és protagonista del nou capítol de Samarucdigital, però no volem fer una lectura de la ruralitat perduda, sinó conéixer com viu, i quins reptes té, la gent que habita hui les masies antigues.

Un paisatge cultural d’aïllament i dispersió 

A les terres més altes del territori valencià, “foren els masovers els qui donaren forma a l’alternança entre boscos i terres de conreu que dibuixa una fràgil harmonia entre humans i naturalesa que ha arribat fins l’actualitat. La seua bellesa reclama un esforç social per a mantindre-la”. Això ho escrivia fa uns anys en la revista Mètode, la publicació dedicada a la difusió de la ciència de la Universitat de València, l’escriptor Enric Roncero, un dels divulgadors més reconeguts a casa nostra de la vida dels masos i els masovers. Autor de títols com ara Penyagolosa: Paisatges del Sostre d’un País, Al voltant del Penyagolosa i A colp de pedal. 

Amb ell repassem l’evolució del masover tradicional, entés com l’agricultor que treballa la terra d’un altre i que, a canvi, ha de lliurar a l’amo una part de la collita, fins la masoveria actual, i coneixem per què el mas és molt més que una casa o conjunt de cases disperses a la muntanya. 

De la ciutat a la muntanya, la migració a la inversa

Cada vegada hi ha menys testimonis directes de la forma de vida tradicional dels masovers. Però no significa que la masoveria estiga desapareguda. Tot i que molts pobladors dispersos de les masies van marxar a repoblar la perifèria de les ciutats, alguns urbanites van fer el camí contrari, com una mena de migració a la inversa. Va ser el cas de Maribel Sancho, que en la dècada dels 70, quan ella i el seu home eren estudiants de la facultat de Filosofia i Lletres de València, van decidir arrelar en el Massís del Penyagolosa, un territori que, amb els anys, ha esdevingut la llar de buscadors d’una vida alternativa. 

 Masia Roncales

El somni d’una vida més natural de Maribel i el seu company va ser un viatge iniciàtic amb diverses etapes: primer, Xodos, amb una vall càlida, i amb possibilitats de conrear la seua pròpia horta; després, en el límit amb Terol, en una masia centenària vora el naixement del riu Carbo. A Vilafermosa, Maribel i el seu home, Jordi, habiten la Masia Roncales, que ha passat de ser un símbol de l’escola alternativa rural a una casa reconeguda com el precedent pioner del 'boom' del turisme d'interior.

Educació ambiental, l’oxigen per als nous masovers

L’educació ambiental, a més del turisme rural, és una de les vies que donen oxigen a la vida masovera. Un exemple ben reconegut correspon al Mas de Noguera, a la comarca de l’Alt Palància, un projecte cooperatiu que va arrancar als anys 80 per a recuperar el patrimoni rural i fomentar l’educació ambiental,  sota les premisses d’autogestió, cooperació i sostenibilitat. Tot per a ajudar a construir una societat més crítica amb els problemes ambientals. 

Mas de Noguera

I d’aquest mas ubicat entre les serres de Caudiel i de Cerdanya, que s’ha consolidat com a centre d’educació ambiental, alberg d’agroturisme i granja agroecològica, parlem amb Omar Marsilla, membre de l’equip d’educació ambiental i agroturisme del Mas de Noguera, una masia enmig de la naturalesa que només utilitza energies renovables, reutilitza els seus residus en els camps de cultiu o els animals, el que no pot reutilitzar ho recicla, i depura l'aigua de la finca. 

El So de la Natura 86: Òliba. Tyto alba.

No és cap secret que Batiste Miquel és un amant dels ocells. Per això, la protagonista de la nova entrega del So de la Natura és una au molt bella, i nocturna. 

“No hi havia ordinadors, ni televisió, ni telèfons. El masover eixia un moment de vora el foc per a veure la nit: el cel nítid, ple d'estrelles era l'espectacle i la banda sonora la posaven els animals nocturns, en aquest cas: l'òliba”, relata el nostre col·laborador.

Finestra del Samaruc 86: Alfons Cervera, la Serrania

En parlar de terres endins, guaitem per la Finestra del Samaruc cap a la comarca dels Serrans. Des del seu poble, Xestalgar, l’escriptor i columnista Alfons Cervera ens fa alguna cosa més que una descripció romàntica del món rural, amb una visió crítica de les actuacions sobre el despoblament de l’interior valencià.

Biblioteca Verda 86: “Maquis i masovers”, Raül González Devís

Els maquis van constituir l’amenaça més arriscada contra el franquisme. El 1946 va nàixer l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó, que va actuar a les comarques del sud d’Aragó i Catalunya, i del nord del territori valencià, un espai dispers, muntanyós i conflictiu per la complexa i tensa relació entre els camperols i els guerrillers. La Biblioteca Verda acull el títol Maquis i masovers. Entre la resistència, la supervivència i el terror, el llibre en què el professor de Geografia i Història, Raül González Devís, descriu la relació que van tindre els membres d’aquella agrupació amb els masovers de la zona.